Quan em refereixo a retocs estètics no estic parlant dels processos estètics de reparació o reconstrucció després d’un càncer, d’un accident o d’una pell cremada. Penso que la medicina estètica hauria d’estar al servei precisament de les persones que han perdut el seu aspecte original per ajudar-les a reconstruir la seva identitat després del trauma.
Aquí em refereixo quan les persones decideixen voluntàriament, no per malaltia ni accident, modificar el seu rostre o físic per pura vanitat.
En aquest article no pretenc jutjar a les persones que retoquen el seu rostre o el seu físic, tothom té llibertat d’actuació, sinó de començar a dir les coses pel seu nom, sense tanta hipocresia. Les persones que decideixen retocar-se pretenen modificar el seu exterior amb la finalitat de modificar el seu estat intern o la seva autoestima. Fan el camí de fora cap a dins. Creuen que si modifiquen l’exterior canviarà la seva sensació interna de baixa autoestima, d’insuficiència i d’inadequació. I sí, durant un temps funciona. Durant un període de temps sembla que se senten millor, més fortes, més motivades i més guapes. Aquesta sensació d’eufòria afecta a la seva actitud i a la percepció que tenen els altres d’elles. Però aquest és un mecanisme que no dura gaire temps. Aviat la persona sentirà de nou inadequació amb ella mateixa, pensarà que li falta retocar un altre aspecte per sentir-se bé i tornarà a fer-se un segon retoc, que com el primer durarà un temps de “subidon”. Però aviat tornarà a sentir-se insuficient i un tercer retoc arribarà, i un quart, i un cinquè…
El problema real és voler-se sentir bé a partir de la modificació exterior per arribar al benestar interior. Perquè el benestar interior i la salut mental es treballa en la direcció oposada, de dins cap a fora, o sigui que treballes la ment, les emocions, la salut física, el sentit vital i la consciència per arribar a sentir-te bé amb el teu físic i la teva identitat. Quan et proposes fer un procés de dins cap a fora ja no veus un cos imperfecte que cal modificar sinó un cos que cal cuidar, respectar i estimar, i això ho canvia tot. Arribes a veure la bellesa en la teva unicitat, en l’expressió del teu rostre, en la teva mirada o en l’harmonia de tots els teus trets en conjunt. Quan et sents bé amb tu mateixa això es reflecteix en la teva aparença: la mirada et brilla, l’expressió de la cara està relaxada, tens més bona salut i la teva actitud és més agradable. Acabes generant benestar al teu voltant i això les persones ho noten.
En canvi quan entres en l’espiral del retoc estètic, la teva autoestima baixa, la mirada cap a tu i el teu cos es torna dura i mesquina. Et tornes exigent i perfeccionista i moltes vegades acabes maltractant el teu cos amb dietes molt estrictes o exercici físic molt intens. El teu cos crea moltes tensions, la menstruació es desregula, tens dificultats digestives o d’absorció de certs nutrients. La qualitat del teu descans disminueix i sobretot aquesta exigència traspassa als altres, amb reaccions d’irritabilitat i intolerància. El despotisme a la teva vida acaba agafant terreny.
Viure per la imatge i l’estètica com a motor del teu benestar genera molt de dolor intern i una sensació permanent d’insuficiència. Perquè modificar el teu físic amb l’objectiu de sentir-te bé no funciona. Et crea la il·lusió a curt termini, però sempre acaba tornant el sentiment d’inseguretat, insuficiència i inadequació.
Cuidar-se és important i sentir-se bé amb el propi aspecte és essencial. Però existeix una altra alternativa a partir del treball interior, del treball d’acceptació i d’amor cap a nosaltres mateixes, de comprendre que el nostre cos és el temple de la nostra ànima i que el benestar suprem està quan expressem la nostra pròpia essència. És una camí més llarg, sí, però val la pena, sobretot si no vols acabar sent esclava de la teva pròpia imatge.
Permet que la teva bellesa interna reflecteixi en la teva bellesa externa. Cultiva el teu interior i el sentiment de benestar i autoestima inundaran la teva vida.
*Aquest article, com tots els del blog, ha està escrit per mi, Marta Godayol Garcia, sense cap Intel·ligència Artificial.
Deixa un comentari